La música com a via d’escapament

Ep, que hi ha? per a mi, una de les millors cançons d’aquesta gran veu. Llastima que ara ja s’hagi trastocat del tot i sembla que està rumiant d’apuntar-se a una secta que veu ovnis. El que fan les drogues i la fama, mare meva. Bé, sense més dilacions us deixo amb una de les meves cançons preferides d’aquest artista, tot i que mediatic, espectacular: Robbie Williams. El video es correspon a una actuació en directe a Berlín: com ell mateix diu: “This is a new song, it’s called Advertising Space, and it’s about Elvis Presley”. Doncs això, espero que la disfruteu tant com jo.

Robbie Forever!

Un grup que no s’escapa de la meva admiració i que, des de fa ja un parell d’anys, no deixa de meravellar-me. Perquè? Doncs no ho sé, però intueixo que la seva frescor, el seu trencament de motlles, el fer quelcom diferent de la resta son punts positius per a que m’agradin. A més a més, les lletres s’escapen de qualsevol mena de tòpic i de lògica. La cançó (crec jo, vaja) més coneguda, juntament amb l’Alegria, és la de Wa Yeah! i és un reflex del que vull expressar. Per mi no és una lletra descriptiva, sino que més aviat es troba en un estil imaginatiu: tu l’escoltes i t’imagines. I jo, boig o no, m’emociono amb aquesta cançó.

Salut i Wa Yeah!!

Ei hola a tothom, bon dimecres!

Ahir va ser dimarts 13, però bé, no sembla que passes res de dolent. A lo que anava, hi ha un nanu koreà que deleita a les masses amb la seva originalitat a la hora de tocar la guitarra. De freak n’és un rato llarg, sí, però no té desperdici el seu art, rotllo tapping a dos mans, pero no amb una guitarra sino amb dues. Amb una fa la melodia i amb l’altra fa el baix. Records de les époques de Tetris. Endolla les guitarres, fot un bon sustain, i apa, a tocar.

Una maquina, sí senyor! Per cert si busqueu videos al youtube d’aquest personatge hi han coses estupendes i dignes de rememorar, com ara la melodia de Super Mario, dels Simpsons, etc.

…o sí! perquè la música sempre va bé, quan estas avorrit o quan estas divertit, tant se val. Per començar la setmana (nosaltres, els de BCN, la comencem avui…) una grandissima canço de Bryan Adams, Summer of ‘69, que desprén energia fins i tot per aturar un tren.

Salut i bona setmana.

Per cert, aquesta cançó es deguda a l’avorriment extremat que porto a sobre a la feina… Disfruteu-la!

Bé! Començarem junts un repàs d’una nit d’aquelles que et fa recordar que la bona música i els bons artistes encara no han mort!

Típic en nosaltres dos, amb el temps mooolt justet, ens personem al Luz de Gas, i què passa? La cua arriba a l’altre punta del carrer! Mare meva! Jo ja m’imaginava un concert on no veuria re, agobiada i de mala llet.

Total, entrem, i misteriosament la gent al veure’ns es devia acollonar perquè resulta que l’escenari estava mig buit! Com s’entén això?

A les 10 i 10 minuts comença el concert! Apareix en Manu, tan sexy com sempre, es seu al piano i ens delecta amb la primera cançó: el meu país. Cal recordar que totes les cançons de presentació del disc provenen d’en Lluis Lach, versionades per aquest home.

Un començament d.p.m! El so era impressionant, la posada en escena súper bona, els músics correctes i clar, al ser un gran pianista, el Manu estava a l’esquerra de l’escenari i com ell sabia que nosaltres érem allà… se’ns va asseure davant (expressament, és clar).

El concert avançava quan ens va sorprendre desprès del Single A Cavall del vent, amb una cançó del seu primer disc, de cabeza, QUISIERA! Quina cançó! que maca! Tocada amb guitarra! I jo allà cantant com una criatura, amb el moc penjant i amb els ulls ben oberts, captant imatges que mai podré esborrar de la memòria.

Cap a la meitat del concert, ens diu que ens cantarà una cançó la qual considera una de les seves millors obres i que, ens la cantarà en TRES MINUTS! Buenooooo, es crea el caos! Tothom cridant i aplaudint! A les pantalles apareix un cronòmetre amb 3:00 i comença la cançó i el compte enrere! Magnífic moment, tothom cantant, més d’una llagrimeta corrent per les galtes, només faltava que es parés el temps. No hi ha paraules per descriure el moment.

El concert segueix, apareix la Mónica Green per delectar-nos amb la gran cançó Al teatre.

Cap al final del concert, en Manu ens canta una altra cançó del seu primer disc, No hace falta bailar, on cadascú dels músics es marca un solo impressionat. La temperatura puja, notem el final amb un gran ai al cor!

El concert acaba, el Manu marxa però tots cridem No n’hi ha prou! No n’hi ha prou! Ell reapareix prometent-nos que “sus vais a cagar” i ens canta Amor particular, ja tinc a l’Adri 100% emocionat amagant el seu caparró entre els meus cabells, una cançó tant maca ens recorda com ens estimem.

Per últim! Un gran adéu i Que tinguem Sort!

Ja al carrer, els pèls de punta i amb unes ganes de compartir amb tothom la meva experiència… Llàstima que no pugui ni doblegar les cames per estar 2 hores de peu en la mateixa pose!

Però…. Ell s’ho mereix!

Hola hola! us presento a la Cris, la meva parella, que a partir d’ara farà les seves incursions en aquest bloc. T’estimo carinyo. Ah! i et dedico una cançó, que sé que t’agrada molt. És diu In The Arms Of The Angel, de la Sarah McLachlan, amb en Josh Groban i és d’aquelles que posa la gallina de pell. Jaja.

Salut!

Me’n vaig a comprar el nou disc del Manu Guix, Onze Llachs, a on versiona 11 cançons d’en Lluis Llach! El Manu Guix per si no el coneixeu, a part de músic, és principalment conegut per ser professor de OT, i trobo que és una grandissima veu i composa molt bé. Un gran músic, si senyor!

Demà m’en vaig a veure’l, que toca a Luz de Gas. Ja explicaré els detalls, jeje! I sobre el disc també. De moment el seu single anomenat A Cavall del Vent que teniu al video següent.

Si bé es cert que el fenomen de la música llatina és important en el nostre país, i a España també, jo trobo que no hi ha per tant en alguns casos. Estic parlant, per exemple del grup Maná, que amb unes grans lletres pels seus temes, per a mi es cremen ràpid fent servir la mateixa sintonia gairebé sempre. Així enganxen les seves cançons… Hi ha un altre artista llatí, el Juanes, que no sé ben bé el perquè d’aquest nom pluralitzat, però bé… m’agrada força més, té més amplitud de mires, i té cançons molt bones (la de la camisa negra i d’altres d’aquest estil no entren dins de les meves valoracions, trobo que son força nyapis…). M’agradaria posar avui el video d’una d’aquestes que més m’agraden, com és la de Para tu amor, cançó d’amor que trobo que està perfectament composada i … que està de puta mare vaja! com en el cas de la cançó d’ahir, torno a dir que la guitarra està de fàbula per tocar aquesta peça.

Per cert, gracies a en Pol per el primer comentari! No me l’esperava tan aviat, gracies!!

Salut!

Com a primera entrada he escollit una cançó molt maca, que sonava fa un temps per aquestes terres i les de més enllà, anomenada bizarre love triangle i que acostuma a agradar a tot Déu per la seva senzillesa i romanticisme. Tot i que jo, dins de la meva ignorància, pensava que la cançó era relativament nova i pertenyia a uns tal Frente!, això no és veritat, ja que és dels carrocillas New Order.

Us deixo el video de la versió que a mi m’agrada més, la dels Frente!, suposo que per haver-la escoltat més cops. La peça de guitarra es preciosa. A més, és una bona cançó per aprendre-la a tocar i cantar.

Hola, començo nou bloc, sense tenir clar el que faré exactament. Tot i això, puc afirmar que el tema principal serà la música, ja sigui les cançons que m’agradin, que destaquin per un tema concret, músics, concerts als que hi vagi o hi hagi anat, guitarres i instruments, acords, crítiques músicals des d’una posició més que modesta, etc, etc.

M’agradaria també anar-hi posant cosetes que fagi jo, com a compositor novell, totalment prematur i tocador de llaunes i guitarres.

Benvinguts!